Aquesta és la sala Continental; quatre transmissors idèntics feia que l'emissora de Pals tingués una flexibilitat increïble, mai vista en cap estació del món al fer possible qualsevol de les següents combinacions:

     a) Quatre unitats independents de 250KW cada una. 
     b) Dues unitats  independents de 250KW, i dues unides formant una sola de 500 KW 
     c) Dues unitats unides formant dos transmissors de 500KW. 
     d) Quatre unitats unides formant una super-única unitat emetent 1 milió (1,000,000) de Watts. 

Les quatre unitats  es varen anomenar 7/1, 7/2, 8/1 i 8/2 (foto2). La sèrie 8, formada pel 8/1 i 8/2 es varen posar en marxa l’octubre de 1960; la sèrie 7 va fer la primera emissió el 1961. 
El 8 de maig de 1968 a les 12:00 es connecta la sèrie 7 i 8 a la antena D-11 que prèviament s’havia “partit” en dos bays independents. Cada sèrie se sintonitza en 11770KHz, es posen en fase i s’envia el mateix senyal d’àudio a las dues sèries, en aquest cas música. El resultat és el MEGAWATT, el transmissor més potent del món ha nascut: un milió de wats surten de Continental amb destí  Moscou  amb un senyal de 6mV/m i a Ucrania amb un senyal de 10mV/m. El  27 de juny de 1968 fa la primera emissió amb programa real, essent escoltat per 70 milions de persones. No existeix cap transmissor al món sencer capaç de fer-lo callar, és l'orgull de la xarxa  de Radio Liberty. La informació cau com una bomba en tots els receptors en qualsevol racó de Moscou, no afectant-li els intents d'interferència que feien els russos. Aquest era el poder de l'emissora de Pals i l'enveja de la VOA, incapaç de fer-li ombra a aquest "monstre" de la llibertat amb les seves emissores i el personal tècnic que el mimava.

Cada un dels transmissors constava bàsicament d'una consola de comandament, una unitat "driver" i el transmissor. Al driver hi havien 11 vàlvules per a l'emissió, en el transmissor n'hi havia 6, dues al MA, dues a "pics" (peaks)  i dues més a "carrier". En  les portes hi havia unes "finestres" petites que servien per mirar dins en cas de problemes, sobre tot quan hi havia arcs al interior. Degut a la calor desenvolupada, era necessari un sistema molt potent de refrigeració cosa que s’aconseguia mitjançant uns ventiladors a dins mateix de cada transmissor i el pas d'aigua per dins de les vàlvules i bobines. L'aigua passava per uns radiadors refredats per uns ventiladors  i s’emmagatzemava en uns dipòsits.  La freqüència radiada podia ser qualsevol entre 5,955  i 17,995 Mhz repartit en les següents bandes: 6-7, 9, 11, 15 i 17. Hi havia uns commutadors de banda a dins de cada transmissor que posaven en curt circuit una bobina amb uns elements metàl·lics en forma de "cutxilla" d'afaitar. Per aquesta similitud, aquests commutadors eren molt més coneguts per "cutxilles". 

En la secció de "multimedia" hi ha uns vídeos amb bona qualitat d'imatge, on es pot veure amb bastant bon detall La sala Continental, així com l'interior dels transmissors.